A LA PORTA DEL COSTAT…

Als pobres del segon tercera els van prendre el pis perquè no pagaven. Des que sóc a la finca que està buit. Ara el ven el banc per 210mil euros. Ho sé perquè es veu que els meus paletes, quan fèiem obres, van fer saltar un tros de pintura del seu interior i el senyor de la Caixa, cinc mesos després, se’n va adonar i m’ho va fer anar a mirar.

A mi el pis no m’agrada, és molt vell, més petit que el meu, sense balcó i només té llum a primera hora. Però vaja, els del segon tercera bé que hi vivien! Això de la crisi és una merda, perquè a sobre de no vendre’l tampoc el lloguen i a mi em sap greu perquè la catifa de l’entrada sempre està aixecada. Només la mou la dona que frega l’escala.

Doncs… això, que a sobre de perdre el pis encara els arriben factures. Ja fa dies que tenen un paper penjat a la porta dient que si no paguen els tallaran la llum. I jo penso que… per què no l’envien a la Caixa el carai de paperet? Aquí ni la senyora de la neteja gosa treure’l.

ENCARA EN QUEDEN!

De totes les xerrades que faig amb la Francesca, veïna de l’edifici del costat, en podria escriure un llibre. Fascicle per fascicle… cada trobada és un món.

Avui m’ha deixat anar  que ella sent una catalanitat extra, de les que ja no en queden. M’ha mirat amb ulls grossos i ha dit baixet: “no ho diguis masssa, que llavors em dirien separatista”. Li he donat la raó. Ja no en queden.

I, de seguida, he pensat amb en Francesc Pujols. Va dir un dia:  “ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi (…) els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers”.

A mi Pujols sempre m’ha fet molta gràcia, va ser un filòsof visionari que al final sembla que no va acabar encertant gaire… segurament si la Francesca ho rellegís li faria molt de respecte…  i llàstima.

A mitja converça m’explica que la noia sudamericana que la cuida no parla el català i que és una pena… tampoc el vol aprendre, tot i que ella ha ofert fer-li de mestra a estones lliures.  Que el seu veí de dalt és un home basc (amb quaranta anys a Catalunya) que és massa seriós i que encara no s’ha atrevit mai amb el català. I per rematar-ho, que la veïna de baix és sevillana, d’aquelles amb massa ‘salero’ i que tampoc l’entén.

Jo li he dit que era de la Garrotxa i he vist que respirava tan a gust… després m’ha demanat el telèfon. I ha tornat a dir fluixet: “De gent catalana, com tu i com jo, ja no se’n troben…”.

UNA MONJA VEN PATATES

Compro la mateixa fruita i verdura que cada dissabte. I, de sobte, una monja amb un Sant Crist penjant del coll m’entrega una bossa de plàstic. Em comenta que avui els preus els marca Déu i després fa una senyal al mossèn que està darrera del taulell per dir que falten patates.

Faig el mateix recorregut de cada dissabte. Primer les mandarines, els plàtans, patates, carxofes i per acabar un enciam. I apareix una altra monja que em cobra, amb unes tetes enormes. La del meu costat els hi toca! i ella crida… i diu que és pecat. I jo ric perquè penso que la disfressa els ha quedat de conya i perquè la resta de clients, la majoria gent de missa, s’ho prenen prou bé!

LA CLAU

Arribar tard a casa, mig llegir el que diu un paperet arrugat a la porta, riure del qui ha perdut les claus i meravellar-te de la bona voluntat dels del primer primera! justament ells.. i després haver-te de menjar amb patates la mofa i tot el que acabes de pensar perquè resulta que les claus eren les del segon primera. I, com a mínim, dir… gràcies!

LA NOVA PRESIDENTA

A la senyora Carmen, als seus 81 anys, l’acaben de fer presidenta de l’escala. M’ho ha explicat aquest matí, mentre m’afanyava a sortir de casa. Es veu que no volia ser-ho. És la tercera vegada que li toca. I està cansada.

Ja que la tinc al davant i té xerrera… Li pregunto per un paper que anuncia obres al terrat de l’edifici. Ja s’han acabat, diu. Penso que han anat molt ràpid perquè tot just fa dos dies que vaig veure l’avís. Ella m’explica que ha hagut d’estar pendent de les claus, de quan arribaven els paletes i del que feia falta.

Li pregunto per l’antena comunitària de la tele i li dic que no veig ni la meitat dels canals que toquen. M’explica que ella només agafa la primera, la segona i la tercera… i la resta depèn del dia. Li preocupa el tema i s’interessa pel meu cas. Però després em diu, molt amablement, que truqui jo a l’administradora.

FARINETES

M’expliquen que les farinetes de fajol, abans, eren un àpat barat i bo i que es menjava a l’hivern (com a mínim a la Garrotxa). A mi tot això em sona a xino, però la mare me’n va comprar l’altre dia i avui he fet la prova. Es tallen, encara crues, a tires fines de mig centímetre i després es fregeixen amb molt d’oli. Un cop al plat es poden menjar tant amb sucre com amb mel, calentes o fredes. Acabo de fer la prova i mireu, aquí teniu les fotos!

BON CAP DE SETMANA, PRINCESA!

Hi ha un senyor que, assegut al terra del davant del super, m’espera cada dissabte. Només veure’m em diu “hola què tal” i em somriu. Tant si li dono alguna cosa (que no és sempre) com si no. M’agrada trobar-me’l i quan fa dies que no el veig pateixo.

Avui hi tornava a ser. M’he guardat part del canvi de la compra a la butxaca i la resta li he deixat al got de plàstic. Vinga, un altre somriure i un “bon cap de setmana, princesa!”. Me n’he anat contenta cap a casa, amb el carro ple. Quan ja era lluny encara cridava “gràcies” i jo li he contestat que “igualment”.

LA CULPA LA TIENE USTED!

Qui carai ha posat un filferro prim i blanc dins de la meva rentadora-secadora? Que ho digui ara mateix o calli per sempre!

I de passada que em pagui els 60 euros que m’ha costat la broma… amb senyor reparador-de-rentadores-secadores bastant maleducat inclòs en el preu i una garantia que després de set mesos diu que no serveix per a res. I és que… “senyorita, está equivocada. La culpa la tiene usted!”. Per variar…

HISTÒRIES DE LA TELE

Giro dos cops la clau i entro al pis. Fa deu hores que no sóc a casa. I un cop a dins, sento un soroll. És la tele. Avanço pel passadís, amb les llums encara apagades i miro per tots els racons. La gràcia de viure en una caixa de mistos és que acabes de passar revista ràpid. No hi ha ningú. Respiro a fons però m’estranyo. Ja sabeu que la tele la miro molt poc i si la poso es per escoltar a través del canal 62 la ràdio. I jo m’he trobat la tele encesa al canal número 3 i amb el telenotícies vespre de fons.

En fi, que l’apago i llestos. Em faig el sopar, rento els plats, m’estiro al sofà i llegeixo. I de cop, la tele es torna a engegar. A engegar i al cap de quatre segons s’apaga de nou. Silenci. Miro el comandament a distància. Està davant meu. No s’ha mogut de lloc, no hi ha cap tecla encallada. Descartat.

Evidentment, l’endemà ho explico perquè tothom hi digui la seva. Tema temporitzador també queda descartat i cada cop agafa més força la idea que el veí del costat té un aparell semblant al meu i que amb el seu comandament la meva tele es posa tonta. De moment no li he preguntat. Deixaré passar uns dies. Però us juro que avui, després de deu hores de no passar per casa, he obert el pis escoltant atentament per si de cas la tele tornava a estar posada.

FRUITA I VERDURA

Faig cua per pagar quatre plàtans i un quilo de mandarines. I una senyora es posa a cridar que li han robat el carret de la compra, just als seus morros. I el dependent corre cap a fora però ja no hi ha ningú. Ha estat una noia jove, diuen, aparentment inofensiva.
Continuo fent cua mentre tota la botiga parla de la necessitat de lligar bé els carrets de la compra perquè avui en dia no et pots fiar ni del veí. I de cop, a la que em distrec, dues iaies es colen com qui no vol la cosa. Les mateixes que feia un moment criticaven a la jove aparentment inofensiva.