QUE NO EN TINC DE CONTADOR!

Toca insistentment el timbre, cada matí, a primera hora. Dormo. Ni em plantejo aixecar pensant que és el carter. Però un bon dia m’aixeco. El del gas, diu. Jo no en tinc de gas, responc. Puja voluntariosament els quatre pisos reals que suposa el segon primera. Obro. El del gas, repeteix. Jo no en tinc de gas, repeteixo.

El senyor no s’ho creu. Entra a casa i mira. Tinc la mala sort de gastar la tira en electricitat, perquè no vaig voler refer la instal.lació de gas. Es veu que algú ho hauria d’haver donat de baixa. Vol saber on amago el contador. Que no en tinc de contador! que va tot elèctric! M’explica que a la vida ha vist de tot i que veient que no l’enganyo ho comunicarà a la companyia i no passarà més.

Doncs gràcies. Me’n torno al llit. Si no li importa.

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

PLANTAR, REGAR I… PLUF!

Raimon, gràcies per les tulipes. Però… no me n’he acabat de sortir massa.

3 passos: plantar, regar… i pluf! Aquí no ha florit res.

primer passegon paspluf!

Publicat dins de Sin categoría | 1 comentari

ES PARA EL TEMPS

Ahir el rellotge de la cuina va caure a terra. Va caure fins a tres vegades… l’última i definitiva, quan dormia. I es va trencar: sabíeu que fins i tot es podien trencar les broques?

Obro la brossa per posar els vidres i fa pudor. Aixeco la bossa i veig que s’ha trencat. Olor a meló podrit per tota la casa…

A dalt se senten veus que criden, salten i ballen. Festa erasmus. Tard a la nit decideixen anar a una altra banda, però a les sis del matí tornen. I s’equivoquen de pis, perquè truquen al meu. Riures a l’ascensor que a mi no em fan gràcia. I m’intento tornar a adormir…

I m’adono que busco l’hora i no avança… a casa s’ha parat el temps. Marxo de seguida a comprar un nou rellotge, perquè necessito que passi ràpid el dia.

trencat

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A LA PORTA DEL COSTAT…

Als pobres del segon tercera els van prendre el pis perquè no pagaven. Des que sóc a la finca que està buit. Ara el ven el banc per 210mil euros. Ho sé perquè es veu que els meus paletes, quan fèiem obres, van fer saltar un tros de pintura del seu interior i el senyor de la Caixa, cinc mesos després, se’n va adonar i m’ho va fer anar a mirar.

A mi el pis no m’agrada, és molt vell, més petit que el meu, sense balcó i només té llum a primera hora. Però vaja, els del segon tercera bé que hi vivien! Això de la crisi és una merda, perquè a sobre de no vendre’l tampoc el lloguen i a mi em sap greu perquè la catifa de l’entrada sempre està aixecada. Només la mou la dona que frega l’escala.

Doncs… això, que a sobre de perdre el pis encara els arriben factures. Ja fa dies que tenen un paper penjat a la porta dient que si no paguen els tallaran la llum. I jo penso que… per què no l’envien a la Caixa el carai de paperet? Aquí ni la senyora de la neteja gosa treure’l.

la porta del costat

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ENCARA EN QUEDEN!

De totes les xerrades que faig amb la Francesca, veïna de l’edifici del costat, en podria escriure un llibre. Fascicle per fascicle… cada trobada és un món.

Avui m’ha deixat anar  que ella sent una catalanitat extra, de les que ja no en queden. M’ha mirat amb ulls grossos i ha dit baixet: “no ho diguis masssa, que llavors em dirien separatista”. Li he donat la raó. Ja no en queden.

I, de seguida, he pensat amb en Francesc Pujols. Va dir un dia:  “ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi (…) els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers”.

A mi Pujols sempre m’ha fet molta gràcia, va ser un filòsof visionari que al final sembla que no va acabar encertant gaire… segurament si la Francesca ho rellegís li faria molt de respecte…  i llàstima.

A mitja converça m’explica que la noia sudamericana que la cuida no parla el català i que és una pena… tampoc el vol aprendre, tot i que ella ha ofert fer-li de mestra a estones lliures.  Que el seu veí de dalt és un home basc (amb quaranta anys a Catalunya) que és massa seriós i que encara no s’ha atrevit mai amb el català. I per rematar-ho, que la veïna de baix és sevillana, d’aquelles amb massa ‘salero’ i que tampoc l’entén.

Jo li he dit que era de la Garrotxa i he vist que respirava tan a gust… després m’ha demanat el telèfon. I ha tornat a dir fluixet: “De gent catalana, com tu i com jo, ja no se’n troben…”.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

UNA MONJA VEN PATATES

Compro la mateixa fruita i verdura que cada dissabte. I, de sobte, una monja amb un Sant Crist penjant del coll m’entrega una bossa de plàstic. Em comenta que avui els preus els marca Déu i després fa una senyal al mossèn que està darrera del taulell per dir que falten patates.

Faig el mateix recorregut de cada dissabte. Primer les mandarines, els plàtans, patates, carxofes i per acabar un enciam. I apareix una altra monja que em cobra, amb unes tetes enormes. La del meu costat els hi toca! i ella crida… i diu que és pecat. I jo ric perquè penso que la disfressa els ha quedat de conya i perquè la resta de clients, la majoria gent de missa, s’ho prenen prou bé!

des de fora la botiga de verdures

Publicat dins de Sin categoría | 1 comentari

LA CLAU

Arribar tard a casa, mig llegir el que diu un paperet arrugat a la porta, riure del qui ha perdut les claus i meravellar-te de la bona voluntat dels del primer primera! justament ells.. i després haver-te de menjar amb patates la mofa i tot el que acabes de pensar perquè resulta que les claus eren les del segon primera. I, com a mínim, dir… gràcies!

els del primer primera

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari