Tot i que també  sóc conscient que se m’acaba la principal font d’inspiració per continuar endavant amb aquesta història del blog. Mentre camino pel barri penso que, en el fons, el segon primera ja ha complert la seva funció i que pot ser un bon moment per dir adéu.

De moment tanco parada, m’ho agafo com unes vacances indefinides… Merci a tots aquells que, de tant en tant, entràveu a aquesta web desordenada, amb faltes, amb fotos de qualitat baixa, amb anades d’olla, petites invencions i grans veritats que una es munta. M’ha servit per vomitar un any amb molts canvis, això no m’ho treu ningú.

Al contrari dels veïns de baix, jo no faig caixes perquè justament la gràcia d’internet és que el segon primera quedarà aquí per si algun dia decideixo tornar

Costa molt que se’t mori un gerani. Doncs, un cuc llardós i fastigós fa dies que es dedica a perforar tota la planta. I avui l’enterro.

No patiu, que la meva aventura continua. De moment, una azalea que tenia a l’altre test, i que havia mig sobreviscut com podia a l’hivern, ha començat a rebrotar!

Però… no ho puc amagar, em cauen molt bé. Es coneixen l’escala com si fos seva, se saluden amb la veïna i un cop dins del pis, sempre en deixen caure alguna que no entenc però que m’acaba fent gràcia.

L’Andrés ha vingut amb un dels nois que va participar en l’obra. És un maldestre, però en simpatia el supera. No entén per què no tinc aire acondicionat. Li dic que, en dies com avui, jo tampoc.

Després em comenta que a l’Andrés la dona el pega… (?????) i li faig repetir. I l’Andrés no pot ni riure, perquè resulta que un queixal li fa mal i té la galta inflada. Ric però no acabo d’entendre la broma.

Són les quatre del matí. Hi ha tres llums obertes. El veí del davant fuma com un carreter repenjat a la barana. A l’edifici del costat, un altre home que surt a pendre l’aire. M’adono que hi ha molta activitat a altes hores de la matinada per ser un simple dia laborable a Barcelona.

Tres minuts més tard, apareix una nova veïna. També té tos. Me l’encomana i les dues comencem un concert que no s’acaba. Quan parem, potser han passat 10 minuts, sento riure… el del cigarret i l’altre veí es solidaritzen i ens desitgen salut. I mai millor dit.

Sento fressa a l’escala i algú que puja atlètic els esglaons de tres en tres. Va carregat. S’atura davant la meva porta. Truca. Obro. Porta dos pots grans de preparat per a microcemento. I li dic: “ho tinc a punt!”. M’he dedicat a empaperar tota la cuina.

Es posa a treballar de seguida. És ràpid i polit. N’estic contenta. Només té un problema i és que em parla i no l’entenc.

Tinc una esquerda al terra de la cuina. La idea era que el tornessin a posar de nou. Però de seguida veig que m’equivoco. Amb mitja hora s’aixeca i diu: “hasta jueves, a las 8 mañana puntual!”.

I se’n va. Corrents, escala avall. I jo em quedo amb la cuina empaperada sense saber si puc trepitjar el terra o no.

El senyor no s’ho creu. Entra a casa i mira. Tinc la mala sort de gastar la tira en electricitat, perquè no vaig voler refer la instal.lació de gas. Es veu que algú ho hauria d’haver donat de baixa. Vol saber on amago el contador. Que no en tinc de contador! que va tot elèctric! M’explica que a la vida ha vist de tot i que veient que no l’enganyo ho comunicarà a la companyia i no passarà més.

Doncs gràcies. Me’n torno al llit. Si no li importa.

3 passos: plantar, regar… i pluf! Aquí no ha florit res.

Obro la brossa per posar els vidres i fa pudor. Aixeco la bossa i veig que s’ha trencat. Olor a meló podrit per tota la casa…

A dalt se senten veus que criden, salten i ballen. Festa erasmus. Tard a la nit decideixen anar a una altra banda, però a les sis del matí tornen. I s’equivoquen de pis, perquè truquen al meu. Riures a l’ascensor que a mi no em fan gràcia. I m’intento tornar a adormir…

I m’adono que busco l’hora i no avança… a casa s’ha parat el temps. Marxo de seguida a comprar un nou rellotge, perquè necessito que passi ràpid el dia.